Quadern de Camp

Ahir, acompanyat d'En Joan López, vam fotografiar una de les pedres termenals que delimiten el terme de Campins amb St. Celoni. Com moltes altres pedres termenals, també aquesta ha sofert les vicissituds del progrés. Primer va ser l'arranjament del camí que passava pel seu costat, que en agrandir-lo, la va convertir en rajola per tapar algun forat. Durant un bon grapat d'anys va servir per paviment del camí, deixant veure's només una petita part, suficient però, com per ensenyar les lletres que la fan diferent d'una pedra comú. El pas d'una canalització l'ha tret del mig del camí i l'ha deixat tombada a un dels costats de la via. En aquesta ocasió ensenyant la part que parla de St. Celoni. Els esbarzers mentrestant, van fent la seva feina i dins de poc la taparan totalment. Potser el futur que li espera sigui ser convertida, com qualsevol altre àrid, en sorra apta per a fer cases, o potser algún dia la veurem com dintell d'alguna finestra de nova construcció. El desitjable, però, seria que els responsables del seu destí (l'Ajuntament de St. Celoni i el de Campins), es posessin d'acord per instal·lar-la allí on li correspon, marcant la frontera entre els dos municipis, potser així es podria recuperar al mateix temps, l'orgull de la pedra com a fita termenal i també la dels municipis com a gestors del seu patrimoni.

És fantàstic com, la precarietat del sistema que ens estem procurant, facilita el que es pugui passar, de la nit al dia,  de ser un país joiós, en plena ebullició constructiva de piscines, canons d'aigua, camps de golf, urbanitzacions desmesurades, indústries devoradores d'aigua, pagesia amb hàbits regants del Neolític, vivendes en ple segle XXI que encara no preveuen no gastar ni una gota d'aigua potable als vàters, extractores d'aigua potable cada cop més potents, per passar a ser un país en "emergència nacional", com si això de la sequera fos una cosa que ens ha caigut del Cel en un tres i no res.

Aquest canvi sobtat d'estatus, l'entendria en qualsevol catàstrofe natural com ara un incendi, un terratrèmol, un tornado, un sunami o qualsevol altre aconteixement d'aparició imprevisible. Però la sequera ?!, ja fa uns quants ANYS que s'està anunciant. Per altre costat, el sistema d'urbanitzar i la concentració dels habitacles en zones ja precàries en subministrament d'aigua, feia preveure, per qui volia veure-ho, que s'arribaria on ara estem, amb pluja o sense, era només qüestió de temps.

Amb tot això, i malgrat es vulgui dimonitzar als usuaris de les cases, les piscines, les indústries, les urbanitzacions o als pagesos, penso que la responsabilitat primera és dels que estan governant i han governat el país, que han permès el desgavell per davant de l'ordre, que han prioritzat el creixement desmesurat per davant de la contenció, que s'han emmirallat i han volgut (i volen) comparar-se i igualar a països amb reserves d'aigua, de neu i de territori que rés tenen que veure amb les que nosaltres disposem.

La primera responsabilitat és d'aquells que han donat falses expectatives a aquells que, creient amb el bon govern dels qui manen, han fet els passos legals, han obtingut els permisos i finalment han invertit el seu capital, per fer realitat les seves legítimes aspiracions de lleure, treball o vivenda. Després, amb el curt termini de mesos, no se'ls pot dir que allí on es va dir sí, ara és no. Convindreu amb mi, que això no és seriós.

De la mateixa manera no és seriós que ara la prioritat sigui fer trasvassaments, del Segre, la Noguera, del Roina, del Vesubi o del Volga. No és serio, quan rés s'està dient de canviar els hàbits respecte al consum de l'aigua. No és serio, quan res s'està dient de l'ordenació territorial. No és serio, quan res s'està dient de canviar els sistema d'urbanitzar el territori. No és serio, quan només es parla de mesures excepcionals a l'àrea Metropolitana, com si a la resta del país no passés rés. No és serio, quan es diu que el problema que ara tenim l'ha produït la sequera. És el mateix que passa quan un periodista dóna la notícia d'un accident de trànsit dient: "la forta pluja caiguda sobre la nacional dos ha estat la causa d'un accident mortal....", oblidant la causa real de l'accident, que indubtablement no ha estat la pluja, sinó la inconsciència del conductor que anava a 130 km. per hora amb la carretera molla i les rodes gastades...

En fí, ara és temps d'escandalitzar-nos perquè es vol fer una "captació provisional", que no trasvassament, ara toca esverar-se perquè si algú diu que s'hauria de portar aigua de França, Alemanya o Rússia entraríem a dependre d'aquestos països en allò tan bàsic per nosaltres com l'aigua. I jo pregunto: no és igualment bàsic el petroli?, i l'electricitat?, i el peix?, i les fruites?, només per citar alguns dels productes que tenim gràcies a que altres països ens els proporcionen , pagant!, es clar.

I pels trasvassaments, no cal esverar-se, fa molts anys que n'estem fent i ningú ha dit rés, i si no, aneu a qualsevol supermercat, ja no de Catalunya, sinó d'Espanya, i veureu quanta aigua hi ha TRASVASSADA a les seves estanteries. Si teniu més temps, doneu-vos una volta per Catalunya, i pregunteu als habitants dels seus pobles d'on treuen l'aigua de beure, igual teniu una sorpresa.

Avui hem fet la presentació del n. 16 de la Mostela. Hem parlat de mosques, energia eòlica i històries vagues. Al final hem degustat les delicatessen que ens han preparat la Montse, l'Assumpció i la Carme.

El proper diumenge es presenta al casal de cultura de Campins el n. 16 de La Mostela. Amb aquest n. es compleixen quatre anys de vida de la publicació. Des d'aquí vull felicitar a tots els col·laboradors que han ajudat, i ajuden, a que La Mostela sigui possible.

La sequera que estem patín fa que molta gent s'hagi adonat que obrir l'aixeta i que en baixi aigua, és un luxe que, si no vigilem, cada cop estarà a l'abast de menys persones.

Malgrat encara hi ha qui pensi que és una pena que l'aigua dels rius arribi als mars, cada cop són més les persones que se n'adonen que sense l'aport dels rius, els mars cada cop perdrien més aigua i aquesta seria més salada impossibilitant la vida en el seu sí, de tal manera que, fen broma, els pescadors podrien arribar a pescar les arengades ja salades. 

A part de la mort de la majoria de les espècies actuals existents als mars, l'aprofitament total dels rius (com més d'un somnia), acabaria amb la fauna i flora que viu gràcies a la seva aigua.

Els tan demanats trasvassaments o les plantes dessaladores no són la solució al problema. Totes dues actuacions són el remei provisional que ens farà baixar la febre, però que no curarà la malaltia. Si no entenem que els Monegros no són terra de regadiu ni tampoc adients per instal·lar-hi camps de golf; si no volem veure que aguantar pistes d'esquí amb canons de neu, no és manera de rentabilitzar els recursos; si no som capaços d'entendre que les piscines particulars cada cop són menys un signe d'opulència i que s'acabaran veient com una insensatesa, que no s'aguantarà amb cap excusa; si no sóm capaços d'entendre que l'aigua és la mateixa que tenien els Neandertals quan érem quatre humans poblant tot el món, i no pas com ara que en som un tarter, mal avinguts i malgastadors dels recursos naturals com mai havíem estat. Si tot això no ho sabem veure, ens trobarem ben aviat que el luxe d'obrir l'aixeta i trobar-hi aigua, ja no serà possible, i allò que abans era una piscina d'aigua purificada, se'ns haurà convertit en un forat ple de males herbes on hi camparan les sangardilles mentre prenen el Sol. En definitiva si no canviem els hàbits, no hi haurà remei tècnic que pugui solucionar el problema, ni augment de preu que ens faci moderar el consum, senzillament, perquè no tindrem què consumir. L'única manera de sortint-se'n serà procurar que cada lloc del país creixi, es desenvolupi i s'ordeni, tinguent en compte i fent servir els recursos propis, i sobretot, procurar no explotar-los ni modificar-los fins el límit que, per sí mateixos no es puguin regenerar. Això voldrà dir que l'Ebre ha de poder arribar a la Mediterrània amb la suficient aigua com perquè el Delta torni a ser el que era, o que ens desacostumem a beure aigua embotellada i exigim que l'aigua de l'aixeta torni a ser, com abans, potable. Haurem d'acabar amb la pràctica irresponsable de fer servir l'aigua de boca pels baters o per dutxar-nos, o per netejar granges, o per processos industrials que poden fer-se amb altre tipus d'aigua. Haurem d'aprendre a regar d'una altra manera, i ens haurem d'oblidar de tenir el país plaga't de camps de golf o edificar allí on l'aigua sigui escassa i s'hagi de portar d'altres llocs. Tot això s'ha d'endreçar amb lleis que evitin el malbaratament actual, mentre això no es faci, jo particularment, no penso fer cas a cap campanya on es digui que hem d'estalviar aigua arreglant el goteig de les nostres aixetes, o tancant l'aigua mentre ens raspallem les dents.